dilluns, 25 de febrer de 2013





A Barcelona la revolta no començarà fins que no es tanqui el Camp Nou.
Mentrestan, cau un plugim suau i una aigua que no banya.
La porta que no s’obre és l’altra.
*  *  *

“Només és teu allò que dones”.
Una frase curiosa. Vol dir que tot el que tens t’ho ha donat algú: unes cames gracioses, un jersei de coll alt, per exemple. Però si allò que és teu és només allò que ja has donat a algú -i per tan ja no et pertany-, com s’explica que encara tinguis coses que no són teves? De qui són? Quan les vindran a buscar? Les vindran a buscar, o els les hauràs de portar tu?
Sempre et donaran perquè no podràs desfer-te mai de les coses que no et pertanyen. Aquesta pell, aquests cabells, aquests llavis... sempre hi haurà algú que te’ls vindrà a reclamar i a canvi et donarà el que és teu.

 *  *  *
“1927. A partir d’aquest any fins el 1934 es droga amb diversos amics”.
Perquè de sobte algú té la necessitat d’escriure la cronologia de Walter Benjamin, i llavors tracta de copsar el sentit i les faltes i es dedica a robar les màscares enmig del ball. Després li adjudica un tron, el nomena per a l’inconegut i al final descavalca o així. S’atura en un punt indeterminat entre el 1927 i el 1934, i l’assenyala amb el dit tot dient que ell, conegut ja de tothom, no va fer altra cosa que vagarejar per Eivissa a bord d’un transatlàntic nocturn amb una llibreta de notes a mos.